EXPLICA’M UN CONTE, ÈRIC

La mama està al sofà una mica cansada.

—Èric, m’explicaries un conte? —El nen em mira amb els ulls oberts com a plats. Continuo… —. Un dia m’explicaràs un conte per dormir?

—Sí, mama, sí!! —contesta entusiasmat, i llença els llapis amb què pintava per seure al meu costat. Em mira amb aquells ullets, dues espurnes plenes de llum i de somriures, aquells ulls que fan bategar el meu cor a mil per hora. Té una mirada acabada de néixer, com si cada cosa que veu ho mirés  per primera vegada.

—I quin conte m’explicaràs, fill? —li pregunto mentre l’acarono.

Comença, sense dubtar.

—Hi havia una vegada una lluna i el mar. Era de nit i la lluna era plena. —El cor li sortirà del pit—. Era molt maca però estava trista, mama.

—Què li passava a la lluna, Èric? —li demano en un inútil intent per què respiri.

—Doncs que ella volia tocar el mar però no podia. I també hi havia un peix que saltava i es volia menjar un tros de lluna, però com que era tan alta no podia. I el mar li va preguntar a la lluna perquè estava tan trista. —L’Èric somriu, ja té la resposta, com sempre.

—I què li diu la lluna?

—Doncs que ella vol tocar el mar però no pot… El mar li diu que no estigui trista perquè no el pot tocar, però amb la seva llum s’hi pot reflexar i els dos es veuen, l’un en l’altre. Sempre estan junts.

No t’has adonat que la mama té els ulls humits, m’has fet sentir com una d’aquelles princeses que tant t’agraden, gairebé adormida però plena d’amor i de màgia, com quan vas néixer i em vas despertar a un somni encara més dolç.

 

© Nur C. Mallart

Registrado en Safe Creative