LA SCHEREZADE

De petita sempre somniava en ser una princesa d’aquells contes que escoltava a l’escola i el meu desig venia sempre teixit per l’instant de màgia que pogués donar-me el príncep de la història en qüestió. El príncep ben plantat, valent i decidit a salvar-me de la pitjor de les sorts o potser d’un drac afamat o d’una bruixa amb set de venjança, també hi podria aparèixer una madrastra envejosa o en definitiva un món daurat que no deixava de ser una presó per aquella princesa, jo. Tots aquells perills imminents possibles en la meva imaginació de princesa eren tan reals com la vida mateixa.

Quina emoció sentia en pensar-hi: una princesa… De cabells llargs i ondulats com el ball de la mar, de galtes rosades, de pell blanca i cabells d’or, tocada pels àngels. Una princesa fina, de figura delicada, tendra, dolça en els seus gestos i sobretot formosa com la lluna i delicada com una rosa. Una donzella preparada per als seus temps, culta, sàvia, eloqüent i comprensiva amb les causes més justes. La reina del seu poble, el desig dels més joves, el somni de tota noia, el meu somni.

A més viuria en un gran palau blanc com la seva puresa, de llargues i amples avingudes, amb jardins plens de contrastos i matisos de color, fonts i dolls d’aigua on de tant en tant, treiés el cap alguna granota màgica. Una d’elles podria ser el seu príncep encantat. Quin misteri, amb un sol petó trauria l’entrellat d’aquell secret, en un petó es fondrien les ànsies d’estimar de la jove i bella princesa i l’anhel de llibertat i de ser salvat un príncep víctima d’algun conjur malèfic que l’hauria fet viure com a amfibi de per vida. Un amor que hauria vençut els obstacles més alts i inimaginables. Aquell amor seria per sempre, per ser un d’aquells que no moren al morir-se… Reneixen en les històries que ens expliquen els llibres, els pares, els avis, els mestres, fins i tot els nens. Històries de castells amb princeses, d’intrigues i paranys, de ponts llevadissos, de camins secrets, d’encanteris amb prínceps encantadors, de dracs i fades, d’homenets i bruixes, de pocions màgiques i bruixots que volen i es fan invisibles, de nits de lluna plena i dies d’eterna primavera.

La princesa que habitava en el meu cor de nena no podia pensar en un món millor que aquell, només hi havia una princesa, jo. Una petita flor de la reialesa que enfrontava un món ple de possibilitats i de somnis per realitzar. Si algun somni s’estripava, la princesa sabria cosir-lo de nou, sense fer-se mal amb una agulla enverinada, tot seria senzill perquè era una flor protegida i estimada que no coneixia res més que no fos el quadre pintat per ella, de variats colors i lluminoses pinzellades…. Un motiu feliç era el que pintava perquè res li era estrany, era la senyora del seu món, el seu món de princesa amb somnis de reina.

Un bon dia va poder observar més enllà de la seva finestra el moviment ràpid i àgil d’algú que corria en el laberint del seu jardí.
La princesa va sortir aleshores, una mica temorosa, per observar de més a prop aquell intrús que havia gosat trepitjar el seu somni ja construït.

Malgrat la por que sentia, alguna cosa la va empènyer a endinsar-se dins d’aquell laberint i va cridar: “qui hi ha?”. Ningú no responia, el silenci era gairebé ensordidor. Darrera seu es van moure unes fulles i la princesa sobresaltada va córrer esgotant tot l’alè per atrapar aquella ombra. Era estrany, sabia que estava perfectament sola i que en cas de perill ningú no podria ajudar-la encara que cridés fins a emmudir, però la por inicial s’anava esvaint, el desig de topar-se amb aquella ombra era més fort que res, alguna cosa la impulsava a perseguir-la, potser la intuició de que res dolent podria passar-li, aquell joc semblava divertit.
“Qui hi ha?” cridava de nou. La lleu brisa la va acaronar i semblava que tornava a recuperar l’energia perduda en aquell afany d’aventura. Va respirar fons i una veu li va dir: “Has escoltat mai la història de les mil i una nits?” La princesa va sentir un fort batec al cor i com hipnotitzada es va dirigir cap a aquella veu misteriosa, d’una dolçor indescriptible, d’un accent estranger potser però familiar.

“Vine..” li tornà a dir la veu, “Vine i seu al meu costat Noor.” La princesa es va dirigir cap a un camí il•luminat, ple de flors i ocells exòtics que no havia vist mai. Una estranya boirina l’envoltava, era una mena de fumera perfumada, incens potser o suaus essències i de fons una música que la convidava a caminar gairebé ballant. Era una música llunyana, de ritmes i cadències sensuals, que parlava d’altres princeses que vivien en palaus de colors, de pells brunes i ulls clars, de cabells negres i també daurats, llisos o arrissats, d’ulls cafè i pell negra, que viatjaven en catifes voladores amb els seus prínceps estimats en nits de mitja lluna. La veu la continuava acompanyat “Vine Noor, acosta’t. T’explico una història? Saps de les mil i una nits?”.

En arribar gairebé al que era el final del camí va veure la presència digna i bellíssima d’una noia de mirada càlida i profunda, de llavis fins i somrients, de pell blanca com la seva i que duia un vestit de colors vius, de seda fina, amb monedes d’or penjades al voltant d’una esvelta cintura. Monedes que movia al ritme de la música llunyana i màgica que les acompanyava.
Aquella imatge va copsar la Noor, la enlluernava i la va fer somniar per segona vegada. De sobte va imaginar el seu propi món dins d’aquell altre que l’havia sorprès aquella tarda.

“Em dic Sherezade. La princesa d’un país d’Orient, diferent al teu però molt proper. Sé que no n’has sentit parlar mai però t’agradarà fer-ho”.

La Noor se la mirava amb la boca i els ulls ben oberts, com si veiés un àngel, o una fada, com si fos un mirall de si mateixa però transformada, s’hi reconeixia. La Scherezade no semblava ni d’aquell ni de cap altre món. Era especial. Ella era del seu propi món, no pertanyia a cap altre, no podia ser. Era una princesa, no hi havia cap dubte, però missatgera de Déu, ella venia a mostrar-li el país dels possibles, de l’amistat veritable, de les sincronies, de la màgia real no la dels contes, del coratge i la valentia que viu en cadascú de nosaltres no només en els prínceps, dels camins infinits que Déu guarda per nosaltres, del dolor i de les llàgrimes, de la superació i l’esperança.

Van seure al voltant d’un foc tal com s’expliquen les millors històries i la Noor li va demanar que li expliqués aquell conte de les mil i una nits, que li parlés de la seva terra, de la seva gent, d’aquelles catifes voladores i de la mitja lluna. Dels prínceps que vesteixen de vius colors i van en elefant, que canten a les seves princeses asseguts a les finestres de les seves cambres, que les salven de gegants i serps, de guerrers i trampes, que les fan somniar per la nit i durant el dia, que les fan viure aventures més enllà dels contes.

La Sherezade coneixia molt bé tot allò i li ho volia compartir a la Noor, perquè sabia en el fons del seu cor que ho entendria.

A partir d’aquell moment, cadascuna des del seu palau es van continuar escrivint i explicant les vides sabent que aquell jardí del Laberint seria el seu amagatall secret, el lloc on sempre que volguessin podrien coincidir i compartir el que només elles sabien: que la màgia d’haver-se conegut les havia unit per sempre i que més enllà d’aquells vestits, d’aquells palaus, prínceps i músiques llunyanes, elles portaven la seva pròpia reialesa dins el propi cor i en el cor de l’altra.

 

© Nuria Caparrós Mallart

Registrado en Safe Creative

Anuncios